Albert Viaplana i Veà
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1933  Barcelona |
| Mort | 14 maig 2014 (80/81 anys) Vinebre (Ribera d'Ebre) |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Catalunya |
| Formació | Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | arquitecte |
| Ocupador | Estudi Viaplana-Piñón Albert Viaplana/David Viaplana |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Projectes principals | Reconversió del Convent de Santa Mònica Remodelació de la Casa de la Caritat |
Premis | |
| Lloc web | viaplana.com |
Albert Viaplana i Veà (Barcelona, 1933 - Barcelona, 14 de maig de 2014)[1] fou un arquitecte català, un dels últims referents de l'Escola de Barcelona. Es va graduar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) el 1966,[2] on exercí com a professor des de 1978.[3] Obres seves com la Plaça de l'Estació de Sants (Barcelona) han estat assenyalades com a precursores del desconstructivisme. S'associà a la feina, primer amb Helio Piñón i després amb el seu fill, David Viaplana.
Estudi Viaplana-Piñón (1974-1997)
Associats des 1974, foren descrits com a minimalistes i moderns, aplicant de forma racional i harmònica els trets regionals tradicionals.[2] Un fita important en la seva obra fou la Plaça de l'Estació (1983), la renúncia a l'evocació històrica i la desconstrucció dels seus elements de manera atòpica i ahistòrica, negant en certa manera la realitat històrica del lloc a favor de la fragmentació abstracta dels seus elements conceptuals i tipològics, fet que es considera un dels començaments del desconstructivisme.[4] Es tracta d'una plaça dura (sense vegetació). No hi ha idea de lloc ni de centralitat, sinó només de recorreguts de pas en qualsevol direcció.[5] Durament criticada durant la seva construcció pels veïns, i qualificada de diverses maneres per la crítica (desconstructivista, minimalista), s'ha pres des de la seva terminació com un dels paradigmes de l'arquitectura espanyola de finals del segle xx.[6] És una de les seves obres més publicada, valorada i coneguda.
Aquesta plaça és model d'una arquitectura que combina temes autòctons amb influències foranes modernes mitjançant exploracions conceptuals, abstractes i minimalistes, que no cauen en el pastitx.[7]
A finals de 1997 Piñón deixà l'oficina, donant l'exclusiva autoria a Viaplana. Morí el 14 de maig de 2014 a Barcelona, als vuitanta-un anys.[1][8]
Obres destacades
- 1974 - Palau de la Diputació d'Osca (Osca). Concurs.
- 1980 - Cinemes Rosselló (Barcelona). Projecte no realitzat
- 1981 - 1983 - Plaça dels Països Catalans, abans Plaça de l'Estació de Sants (Barcelona).
- 1984 - Parc del Besòs (Sant Adrià del Besòs).
- 1987 - 1990 - Hotel Hilton Diagonal Mar (Barcelona).
- 1989 - 1992 - Bloc de 133 habitatges a la Vila Olímpica de Barcelona (Barcelona).
- 1989 - 1992 - Oficines Eurocity 2, 3 i 4 (Vila Olímpica, Barcelona).
- 1990 - 1993 - Centre comercial Maremàgnum (Barcelona).
- 1990 - 1994 - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), remodelació de l'antiga Casa de la Caritat (Barcelona).
- 1990 - 1995 - Rambla del Mar (Barcelona).
- 1991 - 1996 - Ordenació de la Avenida Juan XXIII (Santiago de Compostel·la).
- 1993 - Palau de Congressos i ajuntament (Girona). No construït
- 1995 - Museu de Belles Arts de Castelló (Castelló). Concurs
- 1996 - Aquari de Santiago de Compostel·la (Santiago de Compostel·la). Projecte no realitzat
- 1997 - Facultat de Dret (Lleida). Concurs.
- 2000 - Torre Barcelona (Barcelona). Projecte no realitzat.
- 2001 - Remodelació de la plaça Mayor i de la plaça de Santo Domingo de Guzmán (Burgos).[9]
- 2002 - Passarel·les sobre la Gran Via de les Corts Catalanes (Barcelona).
- 2003 - Ajuntament de Sant Cugat del Vallès (Sant Cugat del Vallès). Concurs.
- 2009 - Casa de la Muralla (Burgos).[10]
Exposicions
- 1990- Espai 13 (Fundació Joan Miró) Albert Viaplana i Helio Piñón. La retrospectiva dels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón es va concebre com una taula enorme per a trenta comensals. Les maquetes van ser construïdes per a l'ocasió per Joan Molina a partir dels dibuixos essencialistes dels arquitectes. Era una forma de traslladar les idees arquitectòniques de l'esbós a l'espai escultòric. Realitzades amb coure, zinc o plom, s'il·luminaven individualment mitjançant un flexo. Totes tenien al davant una cadira que evocava la participació imaginària del públic en la construcció d'espais possibles per a la seva arquitectura.[11]
Publicacions
- 1996 - AC: Obra: Viaplana-Piñón. Ed. Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Motor de cambio» (en castellà). LaVanguardia.com, 18-05-2014. [Consulta: 24 setembre 2015].
- ↑ 2,0 2,1 Fitxa a www.epdlp.com
- ↑ Midant, Jean-Paul; Diccionari Akal de l'arquitecture du siècle XX, p. 721, edicions Akal (2004). ISBN 978-84-460-1747-9
- ↑ Alonso Pereira, José Ramón; Introducció a la història de l'arquitectura, pp 301-302. Ed Reverte (2005). ISBN 978-84-291-2108-7
- ↑ Bonet, Llorenç i Roger Casas, Bonet;Guia d'arquitectura de Barcelona, pp 224-225. Ed A. Asppan SL (2004). ISBN 978-84-96241-64-0
- ↑ Lampuzina, Alejandro;Architecture of Spain; pp 187-190. Ed Greenwood Publishing Group (2005). ISBN 978-0-313-31963-1.
- ↑ J. R. Curtis, William;L'arquitectura moderna des de 1900. Ed Phaidon Press Limited (3a ed., 2006). ISBN 978-0-7148-9850-6
- ↑ [enllaç sense format] http://www.ara.cat/cultura/Albert-Viaplana-Santa-Monica-CCCB_0_1139286279.html
- ↑ Óscar Esquivias: «Plazas duras y plazas verdes», Diario de Burgos, 8 de junio de 2014; pág. 5.
- ↑ El Correo de Burgos, 13 de septiembre de 2009.
- ↑ Segade, Manuel. Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. 1a edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978-84-941239-8-6 [Consulta: 25 abril 2014]. Permís de reutilització CC-BY-SA 3.0 via OTRS
Enllaços externs
- Albert Viaplana i Veà - Lloc web oficial (castellà)
