Antonio Cano Manuel Ramírez de Arellano

Antonio Cano Manuel Ramírez de Arellano

Nom original	(es) Antonio Cano Ramírez de Arellano
Biografia
Naixement	14 maig 1768 Chinchilla de Montearagón (província d'Albacete)
Mort	desembre 1836 (68 anys) Chinchilla de Monte-Aragón
Ministre de Gràcia i Justícia
3 de juny de 1812 – 10 d'octubre de 1813
← Ignacio de la Pezuela y Sánchez Manuel García Herreros →
Secretari d'Estat
11 de juliol de 1813 – 10 d'octubre de 1813
← Pedro Gómez Labrador Juan O'Donojú →
President del Tribunal Suprem d'Espanya
1820 – 1823
← Ramón Posada y Soto José Hevia y Noriega →
President del Congrés dels Diputats
25 de febrer de 1821 – 31 de març de 1821
← José María Calatrava José María Gutiérrez de Terán →
Activitat
Ocupació	magistrat, polític
Ocupador	Tribunal Suprem d'Espanya
Família
Germans	Vicente Cano Manuel Ramírez de Arellano
President del Tribunal Suprem d'Espanya

Antonio Cano Manuel y Ramírez de Arellano (Chinchilla de Monte-Aragón, 14 de maig de 1768 - 12 de febrer de 1836) va ser un polític espanyol, ministre i secretari d'estat durant el regnat de Ferran VII.

Biografia

Era germà del també polític liberal Vicente Cano Manuel Ramírez de Arellano. Llicenciat en dret, treballà com a advocat i fou tancat a la Fortalesa de la Ciutadella de Barcelona en 1792. En 1804 fou nomenat alcalde de Corte de Madrid. El 1809, un cop esclatada la Guerra del Francès, va fugir de la capital i es va unir a la Junta Suprema Central.

En 1811 era fiscal del Consell Reial i un dels propulsors de la llei de llibertat d'impremta. Va ser nomenat secretari de Despatx de Gràcia i Justícia el 23 de juny de 1812, ocupant el càrrec fins al 10 d'octubre de 1813. Des de juliol havia ocupat a més la d'Estat amb caràcter interí. En 1814, però fou bandejat quatre anys a Pastrana i a Chinchilla.^[1]

Va ser diputat a les Corts Espanyoles pel Regne de Múrcia en 1820-1822.^[2] En el Trienni Liberal va ser president de les Corts entre febrer i març de 1821^[3] i president del Tribunal Suprem d'Espanya entre 1820, any del seu restabliment, i 1823 quan va ser suprimit de nou amb la restauració de l'absolutisme. Ja en la regència de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies va ser President del Canal d'Albacete i Pròcer del Regne (1834-1836).^[4]

Referències