Aturada d'octubre de 1972

Plantilla:Infotaula esdevenimentAturada d'octubre de 1972
Data5 novembre 1972 Modifica el valor a Wikidata
EstatXile Modifica el valor a Wikidata

L'aturada d'octubre de 1972, també coneguda com l'aturada dels patrons[1][2] o l'aturada dels camioners, va ser un tancament patronal realitzat a Xile durant el mes d'octubre de 1972, en contra del govern de la Unitat Popular encapçalat pel president Salvador Allende. Aquest tancament patronal va comptar amb el suport i el finançament de gremis empresarials de Xile i de l'⁣Agència Central d'Intel·ligència (CIA) que buscava desestabilitzar el govern socialista i causar malestar a la població.[2]

Antecedents

El 1972, l'⁣economia de Xile passava per una greu situació; malgrat que en el primer any del govern de la Unitat Popular s'havia aconseguit baixar la inflació, cap a 1971-1972 les mesures del «⁣pla Vuskovic⁣» —anomenat així pel ministre d'Economia Pedro Vuskovic— van produir una devaluació de l'⁣escut xilè, la moneda nacional,[3] provocant una contracció del país d'un -1,21 %, i una hiperinflació del 225 %.[4]

La fixació oficial de preus va comportar l'⁣escassetat i el mercat negre, cosa que significava la venda de molts béns a preus superiors als oficials. Per això, el govern va crear l'Empresa Nacional de Distribució i Comercialització i les Juntes de Proveïment i Control de Preus (JAP).[3]

Tot i això, aquestes mesures no van aconseguir revertir la situació, provocant descontentament i el sorgiment de protestes en contra del govern, principalment amb la participació i diligència de les classes mitjanes i altes. L'⁣1 de desembre de 1971 es va realitzar l'anomenada «⁣marxa de les olles buides⁣», que donaria origen a l'agrupació Poder Femení, i que va ser recolzada pels partits opositors —fonamentalment els partits Demòcrata Cristià, Democràcia Radical i Nacional—.[5] El 21 d'agost de 1972 el comerç va fer un «atur d'advertiment», al qual va adherir la Federació d'Estudiants Secundaris de Santiago (FESES).[6][7]

Desenvolupament

Inici de l'atur

La greu situació econòmica, i els rumors d'estatització d'empreses de transport projectat per la Corfo a la província d'Aysén[8] —que van provocar una aturada indefinida en aquesta província des de l'1 d'octubre—[9] van portar a la Confederació Nacional de Propietaris de Camions (CNDC), liderada per León Vilarín, amb el suport d'altres gremis, a convocar una aturada nacional indefinida el 9 d'octubre d'aquell any, agreujant-se els problemes de distribució de mercaderies.[10] L'atur va comptar amb el suport monetari de l'⁣Agència Central d'Intel·ligència dels Estats Units (CIA), que conspirava per fer caure el govern de la Unitat Popular, lliurant també recursos a diaris opositors, principalment a El Mercurio.[2] Això es trobà dins de l'arxiu desclassificat posteriorment per la CIA, anomenat "Pla Setembre" en el qual es promouen "moviments gremialistes de patrons i la resistència civil de la burgesia".[2]

El govern de la Unitat Popular va resoldre prendre accions legals contra els organitzadors de l'atur, el qual va ser qualificat pel ministre de l'Interior Jaime Suárez com a «polític, il·legal i sediciós»; per això, León Vilarín i altres dirigents dels transports van ser detinguts i traslladats a la Presó Pública de Santiago la nit del 10 d'octubre.[9] Els camioners van replicar a aquestes mesures amb el bloqueig de les principals carreteres del país el 12 d'octubre, provocant el desproveïment de combustible i d'altres mercaderies de caràcter essencial, davant del qual el president Salvador Allende va declarar l'estat d'emergència a 18 províncies del país.[8][11]

De mica en mica, l'oposició i altres gremis professionals es van plegar a la mobilització, com els transportistes urbans, la Confederació del Comerç Detallista (Confedech) —liderada per Rafael Cumsille —, la Confederació de la Petita Indústria i Artesanat (Conupia), la Confederació de la Producció i el Comerç (CPC) —presidida per Jorge Fontaine —[2] i l'Associació de Propietaris de Microbusos i Taxibuses de la Locomoció Col·lectiva Particular.[12] El 17 d'octubre van adherir el Col·legi Mèdic i la FESES.[11] El mateix van fer gremis d'⁣enginyers, advocats, odontòlegs, professors, treballadors portuaris, pilots de LAN Xile i la Federació d'Estudiants de la Universitat Catòlica de Xile (FEUC), quedant el país virtualment paralitzat.[2]

«El plec de Xile» i resposta del govern

El 19 d'octubre León Vilarín anuncià un plec de peticions al govern; en paraules de Sergio Bitar, això «va revelar que, després d'una imatge gremial, existia una vasta operació política».[11] L'endemà es va constituir el Comando Nacional de Defensa Gremial, que va agrupar gran part de les confederacions gremials i empresarials i als col·legis professionals.[6]

El Comando Nacional va publicar les seves demandes en un document que es va conèixer com El plec de Xile, publicat originalment com a inserció al diari El Mercurio el 22 d'octubre, i replicat per la resta dels mitjans de comunicació opositors a Allende.[13] Al plec s'exigia la fi de les clausures radials, la banca única, l'ofegament de la paperera i altres peticions similars.[14] Es va convocar a una paralització d'activitats general per al 24 d'octubre, a la qual es va titular Dia del silenci.[15]

L'aturada va finalitzar amb el nomenament com a ministres de membres de les Forces Armades, el 2 de novembre de 1972: el comandant en cap de l'exèrcit, Carlos Prats, a Interior⁣; el contralmirant Ismael Huerta en Obres Públiques, i el general de Brigada Claudio Sepúlveda a Mineria.[16] Aquest gabinet va durar fins a les eleccions parlamentàries del març de 1973.

Referències

  1. ↑ Fernández, Alex «Dictadura militar y oposición política en Chile 1973–1981». CEDLA, 1985, pàg. 170.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Rojas, Susana. «El paro que coronó el fin ó la rebelión de los patrones». El Periodista, 08-06-2003. Arxivat de l'original el 25 de mayo de 2016. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  3. ↑ 3,0 3,1 «La Unidad Popular». Icarito. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  4. ↑ Braum, Juan et al.. Economía chilena 1810-1995: estadísticas históricas. Santiago: Universidad Católica de Chile, 2000. 
  5. ↑ «La Marcha de las Cacerolas Vacías». La Segunda, 20 enero 2008. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  6. ↑ 6,0 6,1 «Los gremios: La guerra como un paro». La Tercera, 8 diciembre 2013. Arxivat de l'original el 2016-03-05. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  7. ↑ Rojas, Jorge «Los estudiantes secundarios durante la Unidad Popular, 1970-1973». Historia, II, 42, julio-diciembre 2009, pàg. 471-503 [Consulta: 4 diciembre 2014].
  8. ↑ 8,0 8,1 «Los paros y manifestaciones más polémicos de los últimos diez gobiernos». El Mercurio, 28-08-2011. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  9. ↑ 9,0 9,1 «1973 ¡Nuestra lucha sigue!». El Camionero, enero-febrero 1973. Arxivat de l'original el 2014-11-05. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  10. ↑ «Copia archivada». Arxivat de l'original el 6 de enero de 2011. [Consulta: 11 maig 2015].
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Bitar, Sergio «Chile, 1970-1973: asumir la historia para construir el futuro». Pehuén, pàg. 173-181 [Consulta: 4 diciembre 2014].
  12. ↑ «Octubre de 1972» (pdf). rrojasdatabank.info. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  13. ↑ Campero, Guillermo «La relación entre el Gobierno y los grupos de presión: El proceso de la acción de bloques a la acción segmentada». Revista de Ciencia Política, XXIII, 2, 2003, pàg. 159-176 [Consulta: 4 diciembre 2014].
  14. ↑ «Inserción para que Chile reanude su marcha». El Mercurio, 22-10-1972.
  15. ↑ Trumper, Camilo D. «The Día del Silencio and the Everyday as Political». "A Ganar la Calle:" The Politics of Public Space and Public Art in Santiago Chile, 1970-1973 p. 181 y ss.. Arxivat de l'original el 5 de noviembre de 2014. [Consulta: 4 diciembre 2014].
  16. ↑ Vial, Gonzalo. Chile en el siglo XX, p. 370-371.