Carthamus lanatus

Carthamus lanatus

Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Asterales
Família	Asteraceae
Tribu	Cynareae
Gènere	Carthamus
Espècie	Carthamus lanatus L., 1753

Carthamus lanatus és una espècie pertanyent a la família de les asteràcies endèmica d'Europa, Sibèria, la conca mediterrània, l'Iran, de 0-1200 msnm, i estesa per tot el món com a mala herba, fonamentalment en regions temperades d'Amèrica i d'Austràlia (legislada la seva restricció ja des de 1887 en tots els seus districtes cerealístics),^[1] on va arribar a formar immenses mates impenetrables excepte amb matxet. Prolifera fins als 2.000m d'altitud, concretament a la Najarra (serra de Guadarrama, Espanya). Habita àrees més o menys rocoses, vorals, cunetes, llocs assolellats, guarets, etc.; molt resistent a sequeres i bastant susceptible a gelades. A la Mediterrània, floreix des de principis de maig fins a final de l'estiu. És una espècie ben coneguda per antics botànics com Teofrast, Plini el Vell, i Dioscòrides Pedaci, aquest últim l'esmenta com a antídot per picades d'escorpí.^[1]

Morfologia

És una planta anual, de 10 a 60 cm d'alçada (i fins al doble en sòls sub-nitròfils), amb tiges erectes, molt ramificades - sobretot en les seves parts mitjana i superior, i coberts d'un abundant toment llanut blanc (d'aquí el seu nom específic en llatí, lanatus), en particular durant la pre-antesi. Fulles ovals-lanceolades, glanduloso-viscoses, amb lòbuls molt profunds, i acabades en espina. Flors grogues brillants, en capítols d'uns 3cm de diàmetre, agrupats en corimbe o bé solitaris. Bràctees exteriors molt semblants a les fulles superiors, però més curtes i menys espinoses, les internes lanceolades, escarioses, més o menys denticulades i amb puntes fosques. El receptacle és de forma cònica aguda, amb cerres amb forma de cinta blanquinoses. Els fruits perifèrics són aquenis poligonals, curts, cònic-ovalats, de color marró, els centrals són cípseles similars en forma i color, però amb un vil·là de cerres / escates denticulades, una mica més llargues que l'aqueni. Els dos tipus tenen l'àpex amb una corona ondulada / denticulada, amb uns pèls curts al centre. La seva llavor és viable durant més de vuit anys a la intempèrie^[2] La subespècie creticus (= baeticus) té idèntiques característiques, però és arbustiva i podria arribar als 5 m.^[3]

En la identificació com plàntula, per al seu control agronòmic: té cotilèdons verds molt foscos, orbiculars a ovals, crassos, amb làmina de 8-14 mm per 8-11 mm, una nervadura central visible; pecíol curt i dilatat a la base.^[4]

El nombre de cromosomes és de 2n=44 (igual que la subespècie creticus / baeticus)^[5]

Taxonomia

Carthamus lanatus fou descrita per Carl von Linné i publicada a Species Plantarum 2: 830. 1753.^[6]

Sinònims

• Anactis pilosa Raf.
• Atractylis fusus-agrestis Gaertn.
• Atractylis lanata Scop.
• Atractylis leucocephala Moench
• Atractylis lutea Bubani
• Atractylis pilosa Moench
• Calcitrapa lanuginosa Steud.
• Carduncellus lanatus Moris
• Carduus attractylis Garsault
• Carthamus albus Desf.
• Carthamus elatus (Gasp.) Nyman
• Carthamus creticus L.
• Carthamus exsuccus Chaix
• Carthamus lanatus subsp. baeticus (Boiss. & Reut.) Nyman
• Carthamus lanatus subsp. creticus (L.) Holmboe
• Carthamus lanatus subsp. lanatus L.
• Carthamus macedonicus Herzog. 1920
• Carthamus tauricus Bieb.
• Carthamus turbinatus Nyman
• Centaurea lanata (L.) Lam. i DC.
• Kentrophyllum baeticum Boiss. & Reut.
• Kentrophyllum lanatum (L.) DC.
• Kentrophyllum lanatum Duby
• Kentrophyllum tauricum (M. Bieb) Meyer
• Kentrophyllum turbinatum Gasp. ex Guss.
• Phonus lanatus (L.) Hill^[7][8][9]

Referències

Bibliografia

• Munz, P.A., D.D. Keck. 1959. Una Flora Californiana. Prensa de la Universidad de California. Berkeley, Los Angeles, pp. 1273.
• Abrams, L. & R. S. Ferris. 1960. Bignonias to Sunflowers. 4: 732 pp. In L. Abrams Ill. Fl. Pacific States. Stanford University Press, Stanford.
• Correll, D. S. & M. C. Johnston. 1970. Man. Vasc. Pl. Texas i–xv, 1–1881. The University of Texas at Dallas, Richardson.
• Flora of China Editorial Committee. 1988-2013. Fl. China Unpaginated. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
• Flora of North America Editorial Committee, e. 2006. Magnoliophyta: Asteridae, part 6: Asteraceae, part 1. 19: i–xxiv. In Fl. N. Amer.. Oxford University Press, New York.
• Gibbs Russell, G. E., W. G. Welman, E. Reitief, K. L. Immelman, G. Germishuizen, B. J. Pienaar, M. v. Wyk & A. Nicholas. 1987. List of species of southern African plants. Mem. Bot. Surv. S. Africa 2(1–2): 1–152(pt. 1), 1–270(pt. 2).
• Hickman, J. C. 1993. Jepson Man.: Higher Pl. Calif. i–xvii, 1–1400. University of California Press, Berkeley.
• Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catálogo de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
• Zuloaga, F. O., O. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & E. Marchesi. (editors) 2008. Catálogo de las Plantas Vasculares del Cono Sur (Argentina, Sur de Brasil, Chile, Paraguay y Uruguay). Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1): i–xcvi, 1–983; 107(2): i–xx, 985–2286; 107(3): i–xxi, 2287–3348

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies

•  Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.