Conclave de 1590 (tardor)

Conclave de 1590

41° 54′ 13″ N, 12° 27′ 23″ E / 41.903611111111°N,12.456388888889°E / 41.903611111111; 12.456388888889
Tipus	conclave
Interval de temps	8 octubre - 5 desembre 1590
← conclave de 1590 (setembre) 1591 →
Localització	Palau Vaticà (Ciutat del Vaticà)
Estat	Ciutat del Vaticà
Jurisdicció	Ciutat del Vaticà
Participant	Gregorio Petrocchini Juan Hurtado de Mendoza Girolamo Simoncelli Mariano Pierbenedetti Ascanio Colonna Gabriele Paleotti Girolamo Bernerio Vincenzo Lauro Francesco Sforza Antonio Carafa Ludovico Madruzzo Mark Sittich von Hohenems Domenico Pinelli Scipione Gonzaga Antonio Maria Gallo Scipione Lancellotti Giovanni Battista Castrucci William Allen Simeone Tagliavia d'Aragonia Innico d'Avalos d'Aragona Filippo Spinola Climent VIII Giulio Antonio Santorio Innocenci IX Gianfrancesco Morosini Antonmaria Sauli Alfonso Gesualdo Marco Antonio Colonna Giulio Canani Gerolamo della Rovere Guido Pepoli Girolamo Rusticucci Giovanni Vincenzo Gonzaga Benedetto Giustiniani Federico Borromeo Pedro de Deza Alessandro Damasceni Peretti Costanzo Boccafuoco Giovanni Evangelista Pallotta Anton Maria Salviati Tolomeo Gallio Michele Bonelli Agostino Valier Gian Girolamo Albani Agostino Cusani Lleó XI Girolamo Mattei Giovanni Antonio Serbelloni André d'Autriche Gregori XIV Francesco Maria del Monte Nicolas de Pellevé Ippolito de Rossi
Càrrec a elegir	papa
Elegit	Gregori XIV

El Conclave de la tardor de 1590 (8 d'octubre a 5 de desembre) va ser el segon conclave de 1590. Gregori XIV hi va ser triat successor d'Urbà VII. Aquest conclave va ser marcat per una interferència real sense precedents de Felip II de Castella.

El pontificat d'Urbà VII

Urbà VII va ser triat papa el 15 de setembre de 1590. El 27 de setembre va morir a causa d'una infecció per malària després de només dotze dies del seu pontificat abans ser coronat. És el més curt papat de la història. La seva mort va ser profundament lamentada pels pobres de Roma, que van heretar la seva riquesa.^[1]

Divisions i candidats

Com en el conclave anterior, havia tres grans faccions:^[2]

• Facció castellana - partidaris polítics de Castella. El nucli del partit va ser format pels cardenals Madruzzo (líder de la facció), Deza, Mendoza, Tagliavia d'Aragona, Spinola, Marcantonio Colonna, Ascanio Colonna, Gallio, Pellevé, Santori, Rusticucci, Sfondrati, Paleotti, Simoncelli, Facchinetti, Carafa, Allen, Cusani, Giovanni Vincenzo Gonzaga, Scipione Gonzaga, Andreas von Österreich i Caetani;
• Facció Sixtina - marcada per Sixt V, liderada pel seu renebot Alessandro Peretti de Montalto. Els membres d'aquesta facció van ser els cardenals Castrucci, Pinelli, Aldobrandini, della Rovere, Bernerio, Galli, Sarnano, Rossi, Sauli, Pallotta, Morosini, Pierbenedetti, Petrocchini, Matei, Giustiniani, Borromeo, del Monte i Pepoli;
• Gregorians - nomenats per Gregori XIII: Sforza, Mèdici, Canani, Salviati, Valeri, Lauro, Lancelotti. El cardenal Sforza, líder d'aquesta facció, va ser relacionat per casament amb Gregori XIII.

Hi havia dos petits grups practicant nepotisme. Un estava relacionat amb Pius IV (Sitticus von Hohenems, Serbelloni, Gesualdo i Avalos d'Aragona) i l'altre amb Pius V (Bonelli, Albani). A causa de la petita mida dels grups, ells gairebé no van tenir cap paper important i la majoria dels nomenats d'aquests papes es van posar al costat de la facció castellana.

Els cardenals considerats papables van ser Serbelloni, Marcantonio Colonna, Gálio, Paleotto, Madruzzo, Santori, Facchinetti, Sfondrati, Valier, Lauro, della Rovere.^[3]

En el context d'aquest conclave, va ser forjada la Profecia dels Papes, probablement per a donar suport a la temptativa del cardenal Girolamo Simoncelli pel papat.^[4][5]

Interferència de Felip II de Castella

El 6 d'octubre, encara abans de l'inici del conclave, l'ambaixador espanyol Olivares va donar als cardenals les recomanacions oficials del rei Felip II. Contenien dues llistes de noms. El primer tenia set noms: Madruzzo, Santori, Facchinetti, Sfondrati, Paleotti, Gallio i Marcantonio Colonna. La voluntat oficial del rei era l'elecció d'un d'aquests set noms. La segona llista contenia els noms de 30 cardenals, en els quals Felip II va col·locar un veto clar. Felip II desitjava garantir la seva reivindicació al tron francès, guanyant poder sobre la Santa Seu. Encara que en el passat els monarques seculars haguessin intentat moltes vegades i de maneres diferents influenciar l'elecció dels papes, aquesta interferència explícita no tenia precedents.^[6]

Conclave

El conclave va començar el 8 d'octubre, amb 52 cardenals. Alguns dies després, Camerlengo Caetani es va ajuntar a ells després de la seva tornada de França i, el 13 d'octubre, va arribar el cardenal Andreas von Österreich.^[7] El cardenal Mantalto va nomenar Ippolito Aldobrandini, però el cardenal Madruzzo, que era el líder de la facció castellana, i d'acord amb la voluntat del rei Felip II, va torpedinar efectivament aquesta candidatura. La indicació del cardenal Vincenzo Lauro, proposada per Montalo i Sforza, va patir la mateixa destinació.^[8]

El 12 d'octubre, va haver un rumor a Roma de que Marcantonio Colonna va ser triat el nou papa. El fet va tenir lloc, però no va rebre la majoria dels vots, a causa de l'oposició de Sforza i la seva facció. Els castellans tampoc volien donar-li suport. Encara que Colonna fos una de les tries de Felip II, no se sabia oficialment que ell i Gálio no eren populars a Madrid i la seva elecció era improbable.^[9]

El 15 d'octubre, la facció castellana va prendre la iniciativa i va nomenar el seu líder Madruzzo. La candidatura va trobar forta oposició dels cardenals Sforza, d'Aragony i Venetian. Les objeccions contra Madruzzo incloïen els seus llaços estrets amb el rei de Castella, el seu mal estat de salut (va ser perjudicat per la gota) i fins al seu origen (la seva mare era alemanya).^[10]

Després del rebuig de Madruzzo, el cardenal Montalto va oferir a la facció castellana cinc noms - Aldobrandini, Lauro, Valiero, Salviati i Medici - i va demanar que n'escollissin un. Com el rei Felip havia rebutjat els cinc, cap d'ells va ser escollit.

Com a resultat de la perllongada seu vacant, cada vegada regnava més caos en els carrers. Durant el mes de novembre, les divergències entre els cardenals van augmentar en comptes de disminuir. El principal oponent de la facció castellana va ser el cardenal Montalto.^[11]

A finals de novembre, la majoria dels cardenals va arribar gradualment a la conclusió de que, per més ultratjosa que fos a interferència de Felip II, sense el suport dels seus seguidors, no havia oportunitat de triar un papa, per això seria millor escollir algú. El 4 de desembre, per tant, amb el suport de la facció de Madrid, el cardenal Paleotti va rebre 33 vots (en necessitava tres més per a vèncer). Montalto no preferia Paleotti, llavors, amb Sforza, va arribar a la conclusió de que, per a impedir la seva elecció, necessitaven donar suport a Sfondrati o Facchinetti. Al final, van decidir triar Sfondrati.^[12]

Elecció de Gregori XIV

El matí del 5 de desembre de 1590, després de gairebé dos mesos de conclusió, el cardenal Niccolo Sfondrati, de 55 anys, bisbe de Cremona, va ser triat papa i va escollir el nom Gregori XIV.^[13] Va ser intronitzat el 8 de desembre de 1590.^[14]

Cardenals votants

JIII = nomenat cardenal per Juli III

PIV = nomenat cardenal per Pius IV

PV = nomenat cardenal per Pius V

GXIII = nomenat cardenal per Gregori XIII

SV = nomenat cardenal per Sixt V

GXIV = nomenat cardenal per Gregori XIV

Absents

Referències

Bibliografia

• von Pastor, Ludwig. The History of the Popes: From the Close of the Middle Ages (en anglès). Herder, 1949.