Contingut de calor oceànica

En oceanografia i climatologia, el contingut de calor oceànica (CCO) és un terme per a l'energia absorbida pels oceans, on s'emmagatzema durant períodes indefinits com a energia interna o entalpia. L'augment del CCO representa més del 90% de l'excés d'energia tèrmica de la Terra per l'escalfament global des de l'any 1970.^[1][2] Aproximadament un terç de l'energia afegida s'ha propagat a profunditats inferiors als 700 metres a partir del 2020.^[3][4] Els canvis en el contingut de calor dels oceans tenen conseqüències de gran abast per als ecosistemes marins i terrestres del planeta; incloent múltiples impactes als ecosistemes costaners.^[5][6]

La irradiació solar equatorial, més abundant i que és absorbida per les aigües superficials tropicals de la Terra, impulsa la propagació global de la calor cap als pols i cap al fons dels oceans. La superfície també intercanvia energia amb la troposfera inferior. El CCO respon així als canvis a llarg termini en l'albedo dels núvols, els gasos d'efecte hivernacle i altres factors en el balanç energètic de la Terra.^[3]

Els pocs metres superiors dels oceans de la Terra contenen més energia tèrmica que tota la seva atmosfera.^[7] Les emissions del CCO a l'atmosfera es produeixen principalment per evaporació i permeten el cicle de l'aigua planetari.^[8] Les emissions concentrades en associació amb temperatures altes a la superfície del mar ajuden a impulsar ciclons tropicals, rius atmosfèrics, onades de calor atmosfèriques i altres fenòmens meteorològics extrems que poden penetrar molt a l'interior.^[9][10]

L'escalfament dels oceans són els responsables del blanqueig dels coralls^[11] i contribueixen a la migració d'espècies marines.^[12] Les onades de calor marines són regions de temperatures de l'aigua que amenacen la vida i que són persistentment elevades.^[13] La redistribució de l'energia interna del planeta per la circulació atmosfèrica i els corrents oceànics produeix variabilitat climàtica interna, sovint en forma d'oscil·lacions irregulars,^[14] i ajuda a mantenir la circulació termohalina global.^[15][16]

L'augment del CCO representa el 30-40% de l'augment global del nivell del mar des del 1900 fins al 2020 a causa de la dilatació tèrmica.^[17][18] També és un accelerador de la fusió de les banquises, icebergs i glaceres de marea. La retirada del gel resultant ha estat ràpida i generalitzada per al casquet polar àrtic,^[19] i dins dels fiords del nord com els de Groenlàndia i Canadà.^[20] Els impactes sobre el gel marí antàrtic i les grans plataformes de gel antàrtiques que desemboquen a l'oceà Austral han variat segons la regió i també estan augmentant a causa de l'escalfament de les aigües.^[21][21] La ruptura de la plataforma de gel de Thwaites i els seus veïns de l'Antàrtida Occidental van contribuir al voltant del 10% de l'augment del nivell del mar el 2020.^[22][23]

Referències