Indoxina

Aquest article tracta sobre la península asiàtica. Vegeu-ne altres significats a «Indoxina (desambiguació)».

Indoxina

Tipus	Península i regió geogràfica
Part de	Àsia
Localitzat a l'entitat geogràfica	Àsia Sud-oriental
16° N, 102° E / 16°N,102°E / 16; 102
Banyat per	oceà Índic, oceà Pacífic i golf de Bengala
Format per	Vietnam
Dades i xifres
Travessa	Myanmar, Cambodja, Laos, Malàisia, Tailàndia i Vietnam
Superfície	2.413.620 km²

La Indoxina és una extensa península situada al sud-est d'Àsia, la més oriental de les tres penínsules meridionals del continent.^[1]

Té una extensió de més de 2.270.964 km² (incloent-hi la península de Malacca), repartits entre els estats següents:^[1]

• Myanmar (tradicionalment Birmània) (678.033 km²)
• Tailàndia (513.115 km²)
• Cambodja (181.035 km²)
• Vietnam (331.653 km²)
• Laos (236.800 km²)
• Singapur (581 km²)
• Malàisia (329.747 km²) (exclosos els estats de Sarawak i Sabah, situats a l'illa de Borneo).

S'anomena així per la seva posició a l'est de l'Índia i al sud de la Xina, de les quals ha rebut força influències al llarg de la història.

La península d'Indoxina no va poder escapar de l'expansionisme colonial europeu, i al segle xix va passar a formar part dels dominis de França (Vietnam, Laos i Cambodja) i del Regne Unit (Myanmar, Malàisia i Singapur), amb només Tailàndia que va mantenir formalment la independència.

La religió predominant és el budisme, tret de Malàisia, on és majoritari l'islam.

Terminologia

Els orígens del nom indo-xinès s’atribueixen conjuntament al geògraf danès-francès Conrad Malte-Brun, que es va referir a la zona com indo-chinois el 1804, i al lingüista escocès John Leyden, que va utilitzar el terme indo xinès per descriure els habitants de la zona i les seves llengües el 1808.^[2] Actualment se sol utilitzar com a sinònim Mainland Southeast Àsia (Sud-est Asiàtic Continental) en la bibliografia en anglès.^[3]

Història

Cap al 1500 aC s’hi establiren tribus caçadores i pescadores, i grups austronesis i protomalais hi aportaren posteriorment la cultura neolítica.^[1] El Tonquín i el delta del riu Roig van caure en l’òrbita xinesa, i ja al s. III aC van formar una província de l’imperi. Per contra, la resta de la península passà a l’àrea índia, que integrà particularment les classes altes. De resultes de la influència índia, cap al s. II es formaren dos regnes: el regne de Txampa a l'Annam central, format per tribus txam, i el regne de Funan, d’arrel monkhmer, a les actuals Cambodja i Cotxinxina.^[1]Una segona onada hindú arribà al regne de Funan (s. IV), el qual tingué bones relacions amb la Xina, al contrari dels txam, que disputaven constantment als xinesos el domini del Tonquín (s. III-VIII). Al s. VIII el regne de Txampa ocupà la part nord, mentre que els pirates javanesos implantaren a l’Annam, al Tonquín i a la vall del Mekong el regne Srivijaya de Sumatra, que estimulà la cultura índia.^[1] El regne khmer, escindit en Laos i baix Mekong, fou alliberat i reunificat (802) pel príncep Jayavarman II, que reforçà la influència bramàntica i establí la capital, Phnom Kulem, a la plana d’Angkor.^[1] Al mateix temps, tribus thai, procedents del Yunnan, ocuparen l’Alt Mekong i amenaçaren el regne khmer.^[1] Quan Marco Polo visità la Indoxina (vers 1275-91) el regne d’Angkor estava sota la pressió dels thai, que dominaven ja tot Siam, i a punt d’enfonsar-se a causa d’una crisi política i econòmica.^[1] El regne de Txampa, després d’un període de màxima esplendor (s. XIII), caigué definitivament en poder dels annamites (1471), els quals s’havien independitzat de la Xina (1428).^[1] A Laos, habitat per tribus monkhmer i fins aleshores sota control d’Angkor, es formaren una sèrie de regnes thai, més o menys aïllats, que cap al 1353 foren unificats en el regne Lan Xang, que arribà fins a l’alt Mekong i fou sempre una avançada de la cultura índia contra la influència vietnamita.^[1] Els portuguesos arribaren a Cambodja el 1555 i les relacions foren orientades cap al comerç i l'evangelització.^[1] Durant el s. XVIII el regne khmer, ja decadent, fou ocupat a Occident pels siamesos i a llevant pels vietnamites.^[1] Els siamesos, que consideraven Cambodja com un regne vassall, disputaren fins al 1853 la Cotxinxina i el vessant esquerre del Mekong als vietnamites, en plena expansió.^[1] El Vietnam, incorporat ja tot el regne de Txampa, perpetuà la divisió anterior i al s. XVI s’escindí en dos regnes, un al nord, amb capital a Hanoi i regit pels Trinh, i l’altre al sud, amb capital a Hué i regit pels Nguyen.^[1] Al s. XVII França substituí la influència portuguesa al Vietnam, però la seva oportunitat es presentà quan el rei Nguyen Anh de Hué fou derrotat i expulsat (1787) i sol·licità ajut al rei Lluís XVI a canvi de concessions territorials, comercials i religioses.^[1] Vencedor Nguyen Anh (Gia-Long), el 1802, reunificà el Vietnam, establí una monarquia absolutista i fou reconegut per l'emperador de la Xina.^[1]

Indoxina, colònia francesa

Els francesos van prendre Saigon i els seus voltants el 1859, Cambodja el 1863, la Cotxinxina el 1867, Annam i Tonquín el 1883 i finalment Laos, establint una de les colònies de França.

La Indoxina francesa es va formar a l'octubre del 1887 amb Annam, Tonquín, Cotxinxina, i la República Khmer; Laos es va agregar el 1893. La federació va durar fins al 1954. La capital de la Indoxina era Hanoi. Cada territori va mantenir nominalment certa autonomia al tenir al seu davant diferents monarques, encara que el poder real estigués en mans de les autoritats franceses.

Al setembre del 1940, durant la Segona Guerra Mundial, la França derrotada pel Tercer Reich va patir l'ocupació del territori per Japó després d'una breu resistència de les tropes franceses allà estacionades. Això va permetre al Japó un accés a la Xina pel sud en la Segona Guerra sinojaponesa, contra les forces de Chiang Kai-shek (vegeu Ocupació japonesa d'Indoxina). Addicionalment, això també era part de l'estratègia del Japó per a la dominació de l'oceà Pacífic. Els japonesos van mantenir la burocràcia francesa a Indoxina.

Després de la guerra, França va procurar reafirmar-se en el país, però va arribar el conflicte amb el Việt Minh, una organització de nacionalistes comunistes vietnamita sota el comandament de Ho Chi Minh, qui havia estat educat a França. Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units havien donat suport al Viet Minh en la seva resistència contra els japonesos. Després de persuadir l'emperador Bao-Dai perquè abdiqués a favor seu, el 2 de setembre del 1945, Ho Chi Minh -com a president- declara la independència per a la República Democràtica del Vietnam. Però abans de finals de setembre, una força britànica, francesa i hindú, van restaurar el control francès, esclatant la guerra d'Indoxina. El 1949, França va formar un govern vietnamita rival dirigit per Bao Dai a Saigon.^[4] El 1950, Ho Chi Minh declara una altra vegada la independència de la República Democràtica del Vietnam, que va ser reconeguda pels governs comunistes de la Xina i de la Unió Soviètica.

La lluita va durar fins a març del 1954, quan el Viet Minh va obtenir una victòria decisiva contra les forces franceses a la batalla de Dien Bien Phu. Això va conduir a la partició del Vietnam en dos països: al nord, sota el control de Viet Minh, i al sud, que es va anomenar República del Vietnam (més conegut com "Vietnam de Sud") i que comptava amb el suport dels Estats Units, França i el Regne Unit. Els esdeveniments del 1954 també van marcar el final de la dominació francesa a la regió, i el principi del creixent compromís dels Estats Units amb el Vietnam de Sud que va conduir a la Guerra del Vietnam. La separació va ser convinguda a la Conferència de Ginebra de 1954.^[5] Va ser en aquesta conferència que França va abandonar qualsevol intenció de reclamar territori a la península d'Indoxina.

Referències