Orde de Frares Menors Conventuals

Aquest article podria incomplir els criteris generals d'admissibilitat.
Milloreu-lo amb referències que demostrin que es tracta d'un tema admissible o bé podria entrar en un procés d'esborrament o fusió. (2023)
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari Ignasi hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. Fou afegit el 3/9/2024.
Infotaula d'ordeOrde de Frares Menors Conventuals
Ordo Fratrum Minorum Conventualim Modifica el valor a Wikidata
Tipusorde mendicant i organització Modifica el valor a Wikidata
SiglesO.F.M. Conv.
Altres nomsFramenors, franciscans, franciscans conventuals, frares menors conventuals, conventuals, franciscans claustrals, minorites, cordelers, frares grisos
HàbitOriginàriament, gris de cendra, cenyit per una corda; avui, a Europa, negre, amb caputxa i escapulari, cenyit per corda
LemaPax et bonum Modifica el valor a Wikidata
Fundaciósegle XIII Modifica el valor a Wikidata per Francesc d'Assís Modifica el valor a Wikidata
Lloc webofmconv.net Modifica el valor a Wikidata

L'Orde dels Frares Menors Conventuals (en llatí: Ordo fratrum minorum conventualium) és un institut religiós masculí de dret pontifici: els frares d'aquest orde mendicant, anomenats Franciscans Conventuals, posposen el seu nom amb l'acrònim O.FMConv.[1] Juntament amb els frares menors i els frares menors caputxins constitueixen el primer orde de la família franciscana i que van néixer com una branca dintre de l'Orde dels Frares Menors original, fundat per Sant Francesc d'Assís el 1209.

constitueix l'anomenat primer orde franciscà o minorita. Es pot considerar el tronc original de l'orde, a partir del qual van néixer els diferents grups reformats.

La denominació oficial es pot substituir localment per les tradicionals de Minoriten ("Menors", als països germànics i altres del centre d'Europa), Franciszkanie ("Franciscans", a Polònia i Bohèmia ), Greyfriars ("Frares grisos", en el context anglosaxó) i Cordeliers ("Frares de la Corda", a França i als països de parla francesa).[2]

El ministre general de l'Orde (des del 2019 l'argentí fra Carlos Alberto Trovarelli) resideix, juntament amb els assistents generals, a Roma, al convent proper a la Basílica dei Santi XII Apostoli, on hi ha la Cúria General.[1]

Etàtua de Sant Francesc

Origen del nom

Va ser el mateix Sant Francesc qui va voler que els seus frares fossin i es diguessin "menors". El primer biògraf escriu: "Mentre s'escrivien aquestes paraules «Que siguin menors» a la Regla, tan bon punt les va escoltar exclamà: «Vull que aquesta fraternitat es digui Orde de Frares Menors»"[3]. El nom va ser oficialitzat a la Regla de 1223 i va romandre específic de l'Orde fins a l'establiment de les primeres reformes que, per òbvia necessitat, es van distingir afegint una mena de proprio al nom (observants, reformats, descalços o Alcantarini, recol·letes).

Era, doncs, inevitable que amb el temps també s'atribuís un nom concret al grup del qual es van separar les reformes. Entre els diferents que es van utilitzar entre els segles xiv i xv arran del desenvolupament de la reforma observant (Communitas Ordinis[4] fratres de claustro o claustrales[5], non de Observantia o non Reformati[6]), un terme que ja prevalgué en ús a la segona meitat del segle xiii: el de Conventuales. De fet, la distinció també es remunta a aquella època per als menors de les esglésies als quals se'ls atorgaven els drets i privilegis de les col•legiates com, per exemple, la celebració dels sagraments, la predicació i la sepultura eclesiàstica [7]

Aquesta distinció també afectava als habitatges (la loca de la Regola non Butllata[8] o domus en la de 1223[9]) que les Constitucions Narbonenses de 1260 distingien en loca conventualia i loca non conventualia[10], diferenciant els convents de la ciutat (amb les necessitats apostòliques que els caracteritzaven) per les ermites. Dels llocs el terme s'utilitzava simultàniament per indicar els frares que hi vivien i hi treballaven: el desembre de 1277 es va fer un llegat a Perusa fratribus minorus conventualibus de Campo Orti[11] tal com s'anomenen els frares conventuals els del sagrat convent d'Assís a un testament de 1317[12]

El mateix orde l'any 1259 fou anomenada i considerada conventual pel papa Alexandre IV que a la butlla Nimis iniuste identificava els Ordines fratres i els liberates Ordinis amb els fratres conventuales i els libertates de què gaudien com a prerrogatives.[13] Una situació que va fer dir que dans le principe, les Mineurs étaient tous conventuels (en el principi, els Menors són tots conventuals).[14] No obstant això , la denominació fratres minores conventuales només es va oficialitzar a partir de 1517 arran de la butlla Ite vos amb la qual Lleó X establia la separació definitiva dels observants amb la constitució d'un orde autònim anomenat Fratres Minores sancti Francisci Regularis Observantiae, al qual donà, conjuntament amb l'establiment de l'orde, la primacia jurídica.

L'evolució del nom corresponia, doncs, a la de l'orde: d'un genèric "convental", atribuït a una església o a un convent, el terme va passar a indicar una manera particular de viure l'ideal franciscà, en la reunió dels frares sovint amb una realitat -la de les grans ciutats italianes i europees- "que demanaven una vida religiosa més sensible a les necessitats d'estudi i d'apostolat a les quals l'Església les cridava"[15]

Història

Assís, basílica superior de San Francesc, Giotto et alii, La confirmació de la Regla( post 1296?)[16]

De la intuïció a la institució (1209-1223)

És el mateix Francesc en el seu testament de 1226 qui relata l'inici d'aquell moviment que aviat s'estructurarà en un autèntic orde: "I després que el Senyor em va donar alguns frares, ningú em va mostrar el que havia de fer, sinó el mateix Altíssim em va revelar que havia de viure segons la forma del sant Evangeli. I ho vaig fer escrit amb poques paraules i senzillesa, i el Papa m'ho va confirmar".[17] Era "una norma de vida o Regla, composta sobretot d'expressions de l'Evangeli" amb l'afegit d'"algunes altres directrius indispensables i urgents per a una vida santa en comú"[18], l'anomenada propositum vitae que en 1209 (segons altres el 1210), el 16 d'abril segons la tradició, "la va obrir a Innocenci, i d'ell va rebre / el primer segell de la seva religió".[19] A diferència d'altres ordes mendicants o que volien una vida en la pobresa, Francesc no qüestionava l'autoritat de l'Església, sinó que la considerava com a "mare" i li oferia sincera obediència. Francesc era la persona ideal per al papa, que podria finalment canalitzar les inquietuds i el desig de participar en l'Església dels sectors més humils. D'aquesta regla no se'n conserva el text, però: es pensa que podia consistir en citacions i fragments dels Evangelis.

El 1217 va tenir lloc el primer capítol general de l'orde a l'església de la Porciúncula d'Assís, primer establiment de l'orde. S'hi establí la primera divisió de l'orde en províncies, com també les primeres missions: més enllà dels Alps (França i Alemanya especialment) i més enllà del mar (a Terra Santa).

Una confirmació pública, encara que no sigui definitiva, que en nom de les coronas parvulas encara autoritzava la predicació. [20] També en virtut d'aquest consentiment, la fraternitat es va expandir considerablement fins a esdevenir i ser reconeguda per la mateixa autoritat papal com una veritable religio (sinònim d'ordo en l'ús de l'època)[21] El mateix Francesc n'era conscient i "des del principi va considerar la comunitat de frares menors com un nou orde de l'Església: es considerava a si mateix i als seus seguidors com a membres d'una comunitat religiosa amb els mateixos deures que els altres ordes"[22] de la qual però , la dels Menors, destaca clarament "perquè conté unes característiques absolutament noves i originals"[23] "Sorgeix en el món un nou ordre, una nova vida extraordinària", canta l'antiga seqüència de la festa litúrgica de Sant Francesc, atribuïda a Tommaso da Celano[24]

El 1220 Francesc va renunciar al govern de l'orde i nomenà vicari Pietro Cattani, que va morir un any després; el capítol general va nomenar el frare Elies vicari i va aprovar la Regla no butllada (Regola non bollata), que Francesc havia escrit el 1221. En ella, la fraternitat ja és anomenada Religio dels Germans Menors.

Però l'entusiasme que va marcar aquests inicis i la fascinació que aquesta novetat va tenir en molts va comportar inevitablement situacions crítiques no menyspreables [25], segno senyal que el "carisma" necessitava trobar una forma pròpia, la de la institució. El testimoni de Jacques de Vitry es pot llegir en aquest sentit, tal com va escriure a principis de 1220: "Aquesta religió augmenta molt en nombre arreu del món. La raó és aquesta: que imiten descaradament la forma de vida de l'Església primitiva i la vida dels apòstols en tot. Tanmateix, ens sembla que aquesta religió conté dins d'ella un perill molt greu, perquè són enviats de dos en dos per tot el món, no només els perfectes, sinó també els joves i immadurs, que haurien d'haver estat controlats i provats per algun temps sota disciplina conventual” [26]. Una situació que devia preocupar bastant el mateix Francesc. El primer biògraf relata una visió nocturna, una "gallina petita i negra" que "tenia molts pollets que, per molt que vagaven al seu voltant, no podien reunir-se sota les seves ales". Francesc reconeix en aquells pollets els seus frares, "que han crescut en nombre i gràcia", als quals "és incapaç de protegir. Per tant, conscient de les seves limitacions, es va afanyar a apel•lar al mateix pontífex que li va concedir com a protector el cardenal Ugolino, aleshores bisbe d'Ostia, com a protector.[27]

La intervenció papal no es va fer esperar. Amb la butlla Cum secondom consilium del 22 de setembre de 1220 Honori III va establir el noviciat (o any de prova) a l'orde, prohibint a qualsevol vagar fora de l'obediència amb hàbit de frare menor. Als superiors se'ls va concedir el poder d'imposar penes canòniques als transgressors. Aquestes regles les trobem al capítol II de la Regola non Butllata[28], redactada l'any 1221, que fa referència explícita a "l'ordre del Senyor Papa" i tracta de "l'any de prova" i de la roba, ambdues del novicis (i panni) que dels altres frares "que ja han promès obediència". Una "promesa" com a acte jurídic que situa el beneficiari en una relació d'obediència específica amb el superior i, a través d'ell, amb la comunitat i amb la mateixa Església.[29] No obstant això, es va continuar treballant sobre el text de tota la Regla que, privat de la majoria de les seves referències bíbliques i espirituals, es va fer més àgil i sensible a les necessitats d'un text canònic . És l'anomenada Regula bullata que el papa Honori III va publicar amb la butlla Solet annuere del 29 de novembre de 1223. Només llavors, l'orde va ser oficialment reconegut per l'església de Roma. Aquesta regla, definitiva, és coneguda com a Regla butllada (Regola bollata), per contraposició a l'anterior.

La conventualització de l'Orde i els conflictes amb els espirituals (1230-1318)

Divisions

A la mort de Francesc, el 1226, l'orde va passar una difícil fase de transició. El 1258 va ser elegit ministre general Sant Bonaventura de Bagnoregio que és considerat com un segon fundador de l'orde, que llavors ja s'havia estès per bona part d'Europa. En 1274, a la seva mort, es van aprofondir les divisions que es venien manifestant entre els germans "de la comunitat" o conventuals, que privilegiaven la presència de la comunitat en els nuclis urbans per tal facilitar la predicació de l'Evangeli i el servei als pobres, i els germans "espirituals" o observants, que tenien ideals de pobresa absoluta i donaven més importància a la dimensió ascètica i eremítica de la vida comunitària.

La interpretació més o menys rígida de la Regla butllada, que ja no va ser mai modificada, va originar, a partir del segle xiv, els diversos corrents i divisions de l'orde: els frares menors observants, els frares menors descalços, els frares menors caputxins, etc. El tronc originari continuava essent el dels conventuals.

Separació de 1517

A l'inici del segle xvi, el papa Lleó X, consta la impossibilitat de fer conviure sota una mateixa regla i constitucions els observants i els conventuals; amb la butlla Ite vos (29 de maig de 1517), va reunir els grups reformats de tendència observant a l'Orde dels Frares Minors de la Regular Observança. Els altres grups van formar l'Orde dels Frares Menors Conventuals, sota la direcció d'un Mestre General. El papa va concedir als observants la primacia jurídica de l'orde, que havien tingut fins llavors els conventuals. En aquell moment, els conventuals eren uns 30.000 membres, igual que els observants.

Possiblement, en proclamar la butlla, Lleó X no pensava en la pervivència dels conventuals, sinó en una tolerància provisional mentre els conventuals adoptaven la reforma. Pius V volia, el 1568, unir les dues famílies, però va trobar oposició al projecte. Sixt V, antic general dels conventuals, va treballar per a la reforma interna de l'ordde.

Els franciscans conventuals van anar adoptant algunes reformes i van estabilitzar-se, sense entrar en el procés de reforma contínua de la família observant.

La separació entre els dos grups va ser confirmada per Lleó XIII, que amb la butlla Felicitate quadam (4 d'octubre de 1897) va reorganitzar els ordes franciscans.

  • Sant Francesc, per Zurbarán, 1645 (Lió, Musée des Beaux-arts), on es mostra l'hàbit gris original de l'orde
    Sant Francesc, per Zurbarán, 1645 (Lió, Musée des Beaux-arts), on es mostra l'hàbit gris original de l'orde
  • Retrat d'un frare per Jacopo Bassano, 1542 (Kimbell Art Museum), amb l'hàbit gris
    Retrat d'un frare per Jacopo Bassano, 1542 (Kimbell Art Museum), amb l'hàbit gris
  • Hàbit negre d'un franciscà actual, amb el cordó
    Hàbit negre d'un franciscà actual, amb el cordó
  • Franciscà conventual polonès amb l'hàbit marró fosc
    Franciscà conventual polonès amb l'hàbit marró fosc

Personalitats de l'orde

Els Frares Menors Conventuals es consideren continuadors històrics i espirituals de l'Ordo Minorum original fundat per Sant Francesc. S'inspira en les figures santes que l'orde encara unificat havia originat, la majoria vinculats a la tradició conventual i de predicació: Antoni de Pàdua, els protomàrtirs de l'orde Berard, Otó, Pere, Acursi i Adiut, Bonaventura de Bagnoregio o els beats Egidi d'Assís, Tomàs de Celano, Joan Duns Escot, entre d'altres.

Després de la divisió de 1517, l'orde ha comptat amb nous sants i beats, com Josep de Copertino, Maksymilian Maria Kolbe, Francesco Antonio Fasani.

Actualitat de l'orde

Un Franciscà Conventual al Brasil

Els Frares Menors Conventuals porten avui un hàbit negre amb caputxa i escapulari, als països on va haver-hi supressions; a les terres de missió (Amèrica, Àsia i Àfrica), han recuperat l'antic color de l'hàbit franciscà original: gris de cendra.

Són els custodis de la Basílica de Sant Francesc d'Assís i el convent annex, i tenen com a principal centre cienfífic la Facoltà Teologica di San Bonaventura a Roma. La cúria general de l'orde és a Roma, al Convento dei Santi XII Apostoli.

En començar 2005, l'orde comptava amb 4.639 religiosos (dels quals 14 bisbes, 2.914 sacerdots i 10 diaques permanents), en 654 cases agrupades en 36 províncies de 60 estats (5 d'africans, 17 americans, 8 asiàtics, 29 europeus i Austràlia).

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Annuario pontificio per l'anno 1996, Città del Vaticano, Libreria editrice vaticana, 1996, p. 1429-1430.
  2. ↑ StatutiOFMConv n. 1; cfr Odoardi, coll. 6-7; Bove, pp. 49-50
  3. ↑ Tommaso da Celano, Vita del beato Francesco [Vita prima], 38: FF 386; cfr Regola non bollata VII,2: FF| 24
  4. ↑ Concilio di Costanza, Supplicationibus personarum, 23 settembre 1415: BF, VII, p. 494
  5. ↑ Martino V, Super gregem, 28 dicembre 1427: BF VII, pp. 692-699
  6. ↑ Eugenio IV, Super gregem, 1º ottobre 1431: BFns| I, p. 21}}; Leone X, Ite vos, 29 maggio 1517, in: L. Wadding, Annales Ordinis Minorum, vol. XVI, p. 51 e 55.
  7. ↑ Innocenzo IV, Butlla Cum tamquam veri, 5 aprile 1259 e 21 agosto 1252: BF I, pp. 538 e 622
  8. ↑ VII, 13: FF 26
  9. ↑ Regola Butllata, VI, 1: FF 90
  10. ↑ VIII, 6; IX, 19-22: Statuta generalia Ordinis edita in Capitulis generalibus celebratis Narbonae an. 1260, Assisii an. 1279 atque Parisiis an. 1292 (Editio critica et synoptica), in AFH 34(1941)285; 295
  11. ↑ Mazzatinti, Archivi, II, 243.
  12. ↑ Archivio Storico del sacro convento di San Francesco in Assisi, Instrum., III, p. 27, in MF 63(1963)295
  13. ↑ AFH 6(1913)390-391
  14. ↑ D.A. Mortier, Histoire des maîtres généraux de l'Ordre des Frères Prêcheurs, vol.III, Parigi 1907, p. 298.
  15. ↑ Odoardi col. 6
  16. ↑ La Basilica di San Francesco ad Assisi / The Basilica of St Francis in Assisi, a cura di G. Malafarina, fotografie di Elio e Stefano Ciol, G. Roli, G. Ruf, Modena, Franco Cosimo Paini, 2005, p. 162.
  17. ↑ 14-15: FF 116
  18. ↑ Tommaso da Celano, Vita prima di san Francesco d'Assisi, 32: FF 372
  19. ↑ Dante Alighieri, Divina Commedia. Paradiso, XI 92-93.
  20. ↑ Bonaventura da Bagnoregio, Leggenda maggiore (Vita di san Francesco d'Assisi), III, 10: FF| 1064. Si tratta di un brano - secondo la nota al testo - fatto posteriormente aggiungere da frate Bonaventura d'Ascoli, successore di san Bonaventura nel generalato, che l'attinse direttamente da una confidenza del cardinale Riccardo de Annibalis, parente di Innocenzo III)
  21. ↑ Esser pp. 28-40
  22. ↑ Esser p. 35
  23. ↑ Esser p. 57; per la "novità" dell'Ordine minoritico cfr Esser pp. 59-134
  24. ↑ Analecta franciscana X, 402; cit. in Esser p. 133 e nota 268 a p. 134
  25. ↑ Esser| pp. 136-151
  26. ↑ Lettera da Damiata: FF| 2211
  27. ↑ Tommaso da Celano, Vita seconda di san Francesco d'Assisi, 24-25 FF 610-612
  28. ↑ FF| 5-8
  29. ↑ Si può leggere in questo senso la parte introduttiva della Regola non Butllata: "Frate francesco e chiunque sarà a capo di questa Religione, promette obbedienza e reverenza al signor papa Innocenzo e ai suoi successori. E gli altri frati siano tenuti ad obbedire a frate Francesco e ai suoi successori" (Premessa, 4-5: FF 3}})

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde de Frares Menors Conventuals
  • Ordine dei Frati Minori Conventuali Arxivat 2008-05-09 a Wayback Machine. - lloc oficial de l'orde
  • Provincia di N. S. di Montserrat - Spagna - lloc de la Província de la M. de Déu de Montserrat (Espanya)
  • Pontificia Facoltà Teologica "San Bonventura" - Roma - Pontificia Facoltà Teologica "San Bonventura" - Roma