Paulino Gómez Sáiz

Paulino Gómez Sáiz

Biografia
Naixement	11 març 1889 Miranda de Ebro (província de Burgos)
Mort	7 febrer 1977 (87 anys) Bogotà (Colòmbia)
Director General de Seguretat
1 d'abril de 1938 – 10 d'abril de 1939
← Carlos de Juan Rodríguez Juan Ruiz Olazarán →
Ministre de Governació
5 d'abril de 1938 – 5 de març de 1939
← Julián Zugazagoitia Mendieta Wenceslao Carrillo Alonso →
Activitat
Ocupació	polític
Partit	PSOE
Director general de Seguretat

Paulino Gómez Sáiz (Miranda de Ebro, província de Burgos, 1889 - Bogotá, 1977) va ser un polític espanyol membre del Partit Socialista Obrer Espanyol, ministre de la Segona República i responsable de l'ordre públic a Catalunya i després en tota la zona republicana durant la Guerra Civil espanyola.

Biografia

Als dos anys la seva família es trasllada a Bilbao on es va casar amb Judit Basterra Nanclares. Va ser president de les Joventuts Socialistes a Biscaia i des de 1917 membre de l'Agrupació Socialista de Bilbao. Va ser detingut com a impulsor de la vaga revolucionària d'octubre de 1934 a Biscaia.

Conseller de Defensa de la Junta de Defensa de Biscaia al juliol de 1936, mobilitza els primers batallons que intervenen en la Guerra Civil espanyola al País Basc.^[1] El juny de 1937 fou nomenat Delegat d'Ordre Públic a Catalunya, sustituïnt José Echevarría Novoa, qui havia estat governador civil de Biscaia en juliol de 1936.^[2] Va ser director general de Seguretat i Ministre de Governació en el gabinet de Negrín, mantenint aquest lloc fins al final de la guerra. El 3 de març de 1939 el president Juan Negrín va manar a Paulino Gómez a Cartagena per informar als comandaments militars i navals que la resistència encara era possible i en aquesta lògica calia designar Francisco Galán Rodríguez com a cap de la Base naval de Cartagena. Els arguments de Gómez van ser rebutjats, fins i tot pel cap de l'Armada republicana, el capità de corbeta Miguel Buiza.^[3] Després de produir-se el cop d'estat de Casado, el matí del 6 de març es va veure obligat a sortir rumb a l'exili al costat de Negrín i altres dirigents republicans.^[4]

En finalitzar la guerra va poder embarcar-se a Marsella gràcies a l'ajuda del cònsol colombià qui el va fer passar com un dels seus funcionaris. Exiliat a Colòmbia, és pare de l'arquitecte resident a Bogotà, Paulino Gómez Basterra. Durant el seu exili colombià crea una fàbrica de sabó i unes altres de peix congelat.^[5]

El 6 de juny de 1943 els prietistes trencaren relacions amb el Govern Basc a l'exili, i Paulino testimonia alineat amb l'Executiva.^[6]

Referències

Càrrecs públics
Precedit per: Carlos de Juan Rodríguez	Director General de Seguretat abril 1938	Succeït per: Juan Ruiz Olazarán
Precedit per: Julián Zugazagoitia Mendieta	Ministre de Governació 1938-1939 1939-1945	Succeït per: Wenceslao Carrillo Alonso (Consell Nacional de Defensa) Manuel Torres Campaña (exili)